Després d'un grapat de dies de vacances i festes senyalades, ens tornem a trobar al bloc "Un crit en silenci". Esperem que hagin passat unes bones festes i que hagin entrat a aquest nou any amb molt bon peu!
En aquesta nova entra, us volem parlar de les famílies que tracten dia rere dia, amb persones autistes, siguin fills/es, pares/mares o altres. La impotència de cada membre de la família on hi ha un nen/a amb autisme, es manifesta de diferents maneres. S'ha parlat dels períodes “obligats” a passar quan es té el diagnòstic definitiu que són :
- L'impacte de diagnòstic- La negació
- El període de dol
- L'acceptació
- L'organització
En aquestes etapes flueixen molts sentiments, considerant que a l'inici la família és sotmesa a moltes tensions, pel que pot sentir culpa, vergonya, enuig, tristesa, afecte desmesurat, tendresa, coratge, etc. Tot això és normal, no hi ha perquè sentir temor a creure'ns dolents; és part de l'acceptació.
Dins l’estudi de la gravetat en que un fill autista afecta la família, és important conèixer els factors de risc, tan com els factors protectors de l’estrès parental. Per això els pares i mares amb un fill/a autista tenen la necessitat de disposar d’un centre adequat per l’escolarització del nen/a, i els familiars mateixos necessiten un programa individual per al tractament del fill/a a la llar que inclogui un assessorament regular per part de professionals qualificats.
Ens certs programes només s’exigeix als pares que col·laborin en els apartats que tenen més incidència en la vida familiar: els problemes de conducta (agressions, rebequeries, hiperactivitat, ...) i en segon lloc els hàbits bàsics d’autonomia. En d’altres, l’ajuda proporcionada pels familiars, facilita a aconseguir tots els objectius proposats; en aquest cas, els pares es converteixen en veritables co-terapeutes del seu fill. El que sí és cert és que la unificació de criteris de tractament entre totes les persones que tenen contace amb un autista concret, comporta unes millores ràpides i visibles.
Les families que tiren endavant i que brinden tot el que tenen per un nen que pateix autisme es mereix tot lo millor del món. Un nen autista és com qualsevol nen si el saps educar be. Et pot ajudar en moltes coses.
ResponEliminaPer experiència pròpia dir que els nens autistes són un món per desconrir i que encara els hi falta molta d'ajuda per part de la societat per a poder sobreviure en les mateixes condicions que un altre que pateix una altra enfermetat.
Estic totalment d'acord amb tu Erika. Crec que una família que està en contacte diari amb una persona autista necessiten suport de la gent del seu entorn. Jo no en tinc cap experiència, però m'imagino que ha de ser dur, cada dia aixecar-te i plantejar-te que passarà avui? Perquè crec que sortir al carrer fent com si fos una persona més, es pot fer costa amunt, ja que la societat actual no estan concienciats del que pot sentir una persona autista, ja sigui infant o adult.
ResponEliminaAquest blog està molt bé, felicito a les utores per l'iniciativa, però estaria molt bé que arribés a molta més gent. És un tema necessari de conèixer i crec que tots n'hauríem de saber!!
SALUT!
Primer de tot agraïr-vos la vostra participació en el blog! Aquestes són les coses que ens fan seguir endavant!
ResponEliminaLa família d'una persona amb autisme s'ha de volcar totalment en aquests nens. Però com bé diu l'Erika, aquests nens t'aporten allò que mai creuries ni imaginaries. Saben quan necessites una abraçada o quan estàs trist, ells perceben les emocions molt més intenses i et mostren un somriure quan el necessites. També és veritat que has de tenir paciència i deixar el seu espai per tal que no estigui sobreprotegit o es vegi amenaçat. Com diu l'anònim, suposem que ha de ser dur per la família, ja que depèn del grau d'autisme, la persona necessitarà més recolzament, més temps, a més persones ajudant-lo, etc...
El que sí que és molt necessàri és que aquestes famílies rebin suport del seu entorn i sobretot que la resta de la gent els respecti i els toleri. El que hem de procurar és que aquestes persones, i les seves famílies, no se sentin exloses o marginades, sinó el contràri.
Una altra vegada, moltes gràcies!